Aquesta setmana he estat dinant amb en Hannes, un company de projecte a Sud-àfrica i de departament aquí a Viena. Ell és Austríac i amb un anglès molt respectable. Seia amb nosaltres un altre noi del departament, també austríac i també amb un anglès respectable, però poc entrenat. El què ens passa a tots quan fa dies que no l'exercitem.
En aquest dinar vaig adonar-me com en Hannes, innecessàriament, feina de frontissa entre l'altre company i jo. Això és que parlava en anglès amb mi durant una estona fins que en algun moment, ell o l'altre noi, encetaven un tema en alemany que s'allargava fins que en Hannes decidia fer-me'n un resum traduït. Llavors iniciàvem el cercle de nou: parlàvem ell i jo una estona en anglès i després parlaven ells dos una estona en alemany. La peculiaritat és que els altres dos entenien tota la conversa durant tota l'estona i jo, en canvi, havia de posar cara de tenir molta vida interior quan ells es comunicaven en alemany.
No és una crítica, estan a casa seva i tenen el dret a parlar el què els doni la gana. És més la descripció d'una realitat que ha anat passant durant l'últim any i mig, que continuarà passant fins que no sigui prou àgil en alemany, i que té la part còmica de la cara de pòquer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada